Si s’enllaça desde La Coscollada de l’Amigó (Dipòsit i vigia) pot sortir una baixada ben llarga i tenim tres trams diferenciats fins a arribar a l’Ermita de Sant Pere de Reixac:
- un primer tram complicat, però amb opció de fer ho per pista.
- travessem la pista i al cap d’uns metres un sender que surt a partir del Coll de Lliçà fins al límit de la Cantera.
- arribem al sender de la Cantera i girem a mà dreta en direcció Oest
- A partir de l’Ermita podem continuar enllaçant una pista fins a l’alçada de la Ctra de la Roca. Serà com a les estacions d’esquí, que arribes a l’aparcament després d’una bona baixada, per una pista blava

Des de La Coscollada ens sortiran gairebé 4 quilòmetres i 434 metres de desnivell de baixada, doncs comença a 458 metres i acaba a 44 metres a l’alçada de la Masia Reixac, a la Carretera de la Roca.

Distància recorreguda: 3,93 quilòmetres
Altitud mín: 44 metres, màx: 458 metres
Desnivell acum. pujant: 20 metres, baixant: 434 metres
Grau de dificultat: Moderat-Difícil
Temps: 24 minuts

Dos vídeos per il·lustrar la baixada:

Crec que va aparèixer abans durant les nostres sortides dominicals, però em consta que l’objectiu 2009 d’arribar al Turrón va quedar gravat fa uns deu mesos. Objectiu complert gràcies al BttBadalona!

Al final ens apuntem Juan, Velo, Ricard, Juanro i jo. Un fixatge nou, Manolo, ens acompanyarà fins a Sant Celoni (com estàs?) i el nostre Manolo de sempre fins a Nou Pins.

Un vídeo d’en gordi

06:50 Al Carrer Major de Montcada:

Sortim a trobar-nos al Gran Grup (per quantitat i qualitat) que surten des de Lloreda, Badalona, al Coll de la Vallençana. Pugem per la carretera, és clar, i ens trobem allà primer amb el Juanro i el Ricard.

Foto al seminari. Som uns cinquanta ciclistes:

A Nou Pins:

Anem fent via i un cop passem per Sant Mateu abandonem els nostres dominis. Mai havíem arribat tant luny Passem per la Roca d’en Toni i arribem a Sant Bartomeu, d’allà a Can Bordoi el camí es va fent fàcilment.

Parem a Can Bordoi de nou i la pujada al Corredor s’em fa més dura que tot el que he fet fins a aquell moment, doncs em despenjo a la sortida. Algú estava dient “Marxem” i jo omplia el Camelbak… em va costar agafar al grup i mantenir el ritme. La pujada, menys en un parell de trams és constant i m’ajuda.

Quan arribem al Santuari del Corredor esmorzem un altre cop. Ens fem un munt de fotos i baixem direcció a Sant Celoni. La pista de baixada és bona i divertida, encara que plena de les platges habituals de la Serra.

Hem baixat fins als 190 metres i abans de passar per sota de l’autopista ja hem preparo els cascos per anar sentint música. Sóc un globero i així ho demostro Ajusto com puc les pastilles del disc davanter, i a partir d’ara el soroll es torna com el preludi de l’avistament d’un Ovni. Vaig amb bici més burra de tot el grup i amb el manteniment més mal fet

En aquest tram em quedo sense aigua i això fa que la pujada em passi factura; vaig demanant-li a qui veig que encara porta a l’ampolla. Velo em dóna una pastilla de sals que m’ajuda a pujar a Mosqueroles. Un grupet ens desviem per anar a veure l’ermita de Santa Magdalena. Baixem i trobem de nou al grup.

A la parada de Mosqueroles torno a treure la càmara de fotos. Aquest és el document gràfic del nostre asalt a aquest petit poble:

A partir de Mosqueroles comença la sortida de veritat. Haurem de fer 1300 metres de desnivell de cop fins al cim i pel que recordo només hi ha un parell de descansos a la pujada fins al Turrón.

Pujo amb el visor de l’altímetre del Gps i passo dels kilòmetres. M’interesso per veure com vaig guanyant alçada. Al cap de poca estona el grup s’ha trencat, els que m’han passat ja no els veig i els que van darrera meu els he deixat ben enredera.

Em marco un ritme fluix, ja que veig que la pujada serà en solitari doncs ja m’he despenjat. Procuro no passar-me en cap moment del 80% de les meves pulsacions teòriques.

800 metres d’alçada. Començo a tenir molèsties a les cames. Estiro i em prenc un gel. Em passen un parell de companys. El company Juan va patint de debò i em passa. Torno a la bici i em costa passar-lo, sense presses.

Vaig fent i a l’Estany d’en Viada a 1050 metres d’alçada em trobo al Javi123, amb el seu maillot Galletero agafant forçes. Arribo a l’asfalt i ara ja sé que si no arribo serà per culpa de la boira del cim, però jo faré per pujar. Passo pel mirador a on uns conductors ens comenten el mal temps que fa a dalt. Pregunto als companys si algú ha pujat i em diuen que hi ha un munt de gent; encaro la ctra i veig la marca del 6 kilòmetres al terra (el meu monitor d’spinning ja m’havia parlat), però quan arriba la marca del cinc ja pensava que se l’havien deixat, que feia estona que l’hauria passat Ja torno a passar dels kilòmetres i miro només l’altímetre.

Als 1300 metres paro un altre cop a fer estiraments i empassar-me l’últim dels gels que he portat. Abans d’agafar la bici de nou torno a veure al Juan, el saludo i cap amunt…

1500 metres i ja estic apunt. Ara sé que ho aconseguiré. Faig estiraments de nou i em prenc la meva última injecció de sucre en forma de galeta Oreo arrebossada de xocolata. Estic envoltat de boira i els cotxes que passen en les dues direccions em fan sentir-me insegur i com que porto els llums del matí els poso en marxa. Em passen un parell de companys que em pregunten com vaig. Procuro dir-lis amb un sonriure que bé. Aturar, en Juan se m’acosta i ja pugem plegats fins al cim. Al passar a la barrera que tanca la carretera m’emociono perquè em sembla veure el cim.

La veritat és que he pujat tota l’estona pensant en que havia d’arribar a 1606 en comptes dels 1707 reals, i això que ho portàvem ben claret al dorsal… una mena de suggestió optimista? En el primer moment rebo un cop, però aquests últims cent metres els faig en molt bona companyia i amb força pensant en poder fer-nos les fotos amb els companys, a dalt del cim. Al Turrón.

Velo i Juanro ja són allà i al cap d’un moment arriba Javi123, després Ricard. L’alegria és màxima al saber que tots hem pujat!

Fotos al cim del Turrón:

Dades Gps Pere

Aquests són els dos vídeos promocionals del “Sueños por hora”, el primer documental es castellà sobre el Ironman:

Mai m’he comprat la revista perquè els temes que traten no m’acaben de fer… uns exemples podrien ser La alternativa al botox en tu propia casa o Te explicamos el ejercicio anti-barriga

Però he trobat aquest article que promet dintre de l’apartat de fitness Ejercicios anti-lesión por uso de ratón de ordenador

El principi del vídeo és un campi qui pugui camp a través o, com diu l’autor “cada cual elije su trazada”. Entren al primer sender (1’04″) que jo el conec com a Cementiri1. Sender fàcil, no arriba a ser trialera. Quan arriben a la pista de nou (2’21″) tenen oportunitat de seguir pel sender Cementiri2 que surt a mà dreta.

Al arribar al Turó d’en Cuiàs Mort fan la baixada de pedra (3’44″) -no sóc l’únic boig que la baixa – i fins al Parc de Can Cuiàs per una baixadeta que sempre té sorpreses (4’00″).

El final del vídeo, com el principi, és un camp a través sense sentit

Algun dia posaré el track i un mapilla del sender… o no!

I un altre vídeo d’aquest personatge, gravat a Fort William (Escòcia), amb una càmera muntada al casc, per poder veure tota una lliçó de conducció i d’aixecament des del terra després d’una caiguda.

Mapa del sender del vigia de Can Coll

He trobat un vídeo que ens pot donar una idea del sender. Haig de dir que els ciclistes que el protagonitzen ho fan amb una soltura i rapidessa que pot enganyar.

Perfil del sender del vigia de Can Coll

Descarrega aquesta ruta
- En format GPX (GPS Exchange Format) que pots carregar al teu receptor GPS
- En format KML de Google Earth

Actualització del 13/12/2009. Des de la ventada del Gener de 2009 s’ha perdut el final del sender. Es pot fer, però s’ha perdut el pebre del final.

Em va cridar l’atenció doncs la protagonista, Marta Bistuer, es defensa bastant bé baixant per Vall Nord i s’atreveix TRES COPS a saltar per un esglaó de fusta. És al minut 01:42. S’han de tenir nassos per repetir i tonar-ho a fer després de caure.

Fet per The Collective, tenen altres DVD, però de tot el que he vist hem quedo amb això:

Es una mica llarg però paga la pena veure com els dos ciclistas van apartant literalmente als altres usuaris del camí degut a la diferència de nivell tècnic.

Cap al minut 06:07 arriben a una curva i s’intueix una dificultat excessiva en el proper adelantament, llavors el biker troba (com en una peli de 007) el sender adecuat per superar-los.

Una passada!